EL MUNICIPI

Mites i Llegendes

En el nostre país hi ha un munt de llegendes d’origen popular i les de Montserrat no en queden pas excloses. El mateix origen mític de la muntanya , amb un cor d’àngels serrant els penyals , en són una bona imatge , més i tot que la pròpia explicació geològica. D’entre moltes llegendes que han acabat per donar nom a cada cim , cada racó i als personatges que vivien a l’entorn , en destaquem 4 que tenen relació amb Marganell, com es el cas de l’origen del monestir de Santa Cecília i el mateix cavall Bernat .

Montserrat de Marganell

Abans era molt corrent, en anomenar la muntanya de Montserrat, com a : “Montserrat de Marganell”.

On ara hi ha la muntanya hi havia una gran plana i una nit,  no se sap quan, sorgí la serralada. Tots el veïns dels pobles del voltants volien que Montserrat quedés dins del seu terme. Varen fer una reunió de les forces vives de cada poble per tal de fer valer els suposats drets que tenien sobre la muntanya. Tothom cridava defensant les propostes d’annexió, llevat del representant de Marganell, que restava arraulit en un racó. Quan la cridòria era més forta, se sentí un veu profunda que deia: “Marganell, Montserrat d’ell!!”. Tots varen convenir que aquella veu venia del cel i quedà acordat que Montserrat havia de pertànyer a Marganell. Això explica, segons la llegenda, per què el poble més petit dels que envolten la muntanya, en té dins el seu terme la major part.

La comarca del Bages, Salvador Ginesta i Batllori ; Cavall Bernat/14 pàg. 134

Cecília com a guaridora dels embruixats

El topònim de Santa Cecília està poc difós per Europa. I és significatiu que un dels escassos llocs que duen aquest nom és justament el vilatge de Sainte Cécile, de la rodalia de Cluny, centre del qual es troba a una hora i mitja a peu.

El nom de Santa Cecília correspon a una màrtir romana que probablement mai no va existir i són historiadors catòlics els primers a posar-ho en dubte. No obstant, relíquies de la suposada màrtir es conserven a Amiens i Mont-Saint-Quentin a França.

Diverses llegendes s'han forjat sobre la vida de tan dubtosa donzella. Una de ben estrambòtica, conservada en pobles de Catalunya endins, imaginava Cecília com a guaridora dels embruixats, mitjançant exorcismes, ritus o pregàries adreçats a alliberar del diable o dels mals esperits el cos del malalt. Al terme montserratí de Marganell, al qual pertany el monestir de Santa Cecília, s'hi generà la llegenda segons la qual Cecília era el nom de la dama que hi havia al castell del poble. Ignorem com es van generar aquestes llegendes aparentment sense cap ni peus. És sabut, en canvi, que el món cristià substituí Polímnia, musa grega del cant sagrat, per Cecília, verge romana.

http://www20.gencat.cat/portal/site/patronatmontserrat.

El Cavall Bernat

D’entre totes les agulles i singulars cingleres en destaca una per sobre les altres. És el Cavall Bernat, que cavalca entre els municipis de Marganell i Monistrol i que segons la llegenda, són el dimoni i el seu cavall convertits en pedra per la Mare de Déu. S’explica a la contrada que fa molt de temps, tant que Montserrat encara no estava habitada per monjos, ermitans ni penitents, enmig del rocam hi vivia un llenyataire que feia una vida pobra i miserable. Tenia per casa una barraca de fusta i sobrevivia tallant arbres, fent llenya i baixant-la penosament a Monistrol a vendre-la. Un vespre, quan es disposava a baixar al poble carregat amb el feix, se li presentà un home cavalcant un cavall gegantí que es va oferir a traginar-li la llenya fins la vall. Carregaren el cavall amb tanta llenya que ni es veia la bèstia, i el cavaller el va aviar tan sols dient-li: -Cavall Bernat, porta aquesta llenya a baix el Llobregat.

El cavall marxà corrent, i en poca estona tornà descarregat i disposat a fer tants altres viatges com fessin falta per traginar tota la llenya. L’amo del cavall, que no era sinó el Diable, va oferir-li la bèstia al bosquerol perdeu anys. El tracte era que durant aquest temps el pobre home n’havia de buscar un altre d’igual. Passats els deu anys li tornaria un i se’n podria quedar l’altre. Això si, sinó trobava cap cavall com el que li deixava, hauria de ser ell mateix qui marxés amb el camuflat dimoni. Amb l’ajuda del cavall el llenyataire no feia sinó tallar llenya mentre la bèstia la traginava aquí i allà, i en pocs anys començà a amassar una enorme fortuna. Es casà i va tenir fills, i passà el temps fins que un bon dia se li presentà de nou el cavaller. Ja havien passat deu anys i el Diable venia a cobrar-se la seva part del pacte. El llenyataire no havia trobat cap altre cavall com aquell, així que el dimoni prengué l’home per endur-se’l amb ell. El pobre home s’adonà que el gentil oferiment d’aquell cavaller no fou sinó un acte mal intripa tencionat del dimoni disfressat. La seva muller, en comprendre el que passava demanà ajuda a la Moreneta,i ho feu amb tant fervor que la Mare de Déu, convertí el Diable en pedra. Pels segles dels segles romandrà el ferotge Cavall Bernat immòbil i palplantat en aquest lloc.

http://www20.gencat.cat/docs/patronatmontserrat/temes/Informacio_i_recursos/Docuteca/arxius/reportatges_natura_aventura/Portals_Montserrat_de_Monistrol_%20SantJeroni.pdf

Fra Joan Garí

Guifré el Pelós (840-897), comte de Barcelona, fundador de la dinastia comtal catalana i mite fundacional de Catalunya, és conegut a nivell popular per la llegenda de les quatre barres de sang que donarien lloc a l’escut català. Però la llegenda també el relaciona, com no podia ser d’una altra manera, amb Montserrat, la muntanya màgica de Catalunya, entorn mític i místic del país. Tot això envoltat de la presència d’un ermità exemplar, les influències malèfiques del diable i exemples de caritat cristiana que conduirien al mite fundacional del monestir de Montserrat. Una bonica història que no és més que una llegenda.

La llegenda medieval ens diu que l’ermità Joan Garí, un anacoreta auster que vivia en una cova de Montserrat (la Cova de fra Garí) i gaudia de fama de sant per la seva vida contemplativa, va rebre l’encàrrec de deslliurar del diable el cos de Riquilda, la filla del comte Guifré. Diferents metges i exorcistes ja ho havien intentat, però cap d’ells havia estat capaç de curar-la de la possessió diabòlica. Així, fra Joan Garí era la darrera i desesperada opció del comte i per això Guifré va decidir-se a portar Riquilda cap a Montserrat immediatament.

Però el diable va temptar fra Joan Garí. La presència diabòlica envaïa els pensaments de l’ermità, el qual va començar a sentir-se atret per la bella donzella. La temptació era massa forta i fra Garí va acabar per sucumbir-hi. Va violar la filla del comte i després, horroritzat per la seva acció pecaminosa, la va assassinar. Per desfer-se del cadàver va enterrar-lo a peu de la cova i va fugir.

El sentiment de culpa que sentia l’ermità era tan gran que va viatjar fins a Roma perquè el Papa el perdonés. El Sant Pare va escoltar horroritzat el relat de fra Garí. Finalment, però, el va perdonar, no sense imposar-li una penitència: havia de caminar a quatre grapes fins que un nen li digués “Garí, posa’t dret, els teus pecats et són perdonats”. Com a bèstia que havia pecat, s’havia de convertir en una bèstia sense relació amb els altres humans. Garí no podria rentar-se ni vestir com un humà fins que complís la seva penitència. D’aquesta manera, tot el cos va cobrir-se-li de pèl i les seves ungles van créixer desmesuradament, convertint-lo en un animal que retornaria fins a Montserrat caminant a quatre grapes.

Tres anys va trigar a retornar a la seva cova de Montserrat, on va refugiar-se durant set anys sense intercanviar ni un mot amb ningú. Corbat i amb el cos tan deformat que gairebé no semblava un home, realment aparentava ser una bèstia misteriosa.

Passat el temps, el compte Guifré, el qual gairebé ja no recordava la seva endimoniada filla Riquilda de la qual no havia tornat a tenir notícies, va anar de cacera per aquelles terres tot acompanyat per d’altres nobles. Els seus gossos van interceptar una criatura estranya, una bèstia inhumana. Era fra Garí, però ningú va poder reconèixer-lo en aquell estat. Els nobles es van meravellar tant per l’aspecte de la bèstia que van decidir traslladar-la a Barcelona i tancar-la en una gàbia per exhibir-la a la cort com si d’una curiositat de circ es tractés.

Retornats a Barcelona, la dona del comte Guifré va parir un fill, el futur comte Miró. El baptisme del fill dels comtes es va fer amb gran solemnitat, com requeria l’ocasió, i durant la celebració del banquet els nobles van mostrar el monstre que havien capturat a Montserrat. El públic mirava encuriosit la bèstia desconeguda quan l’infant, que es passejava en braços de la dida, va mirar cap a la gàbia de fra Garí i li va dir: “Garí, posa`t dret, els teus pecats et són perdonats”.

Aleshores, fra Joan Garí va incorporar-se davant l’astorament de tots els presents en la celebració. De seguida, el comte va ordenar rentar-lo i tallar-li el pèl. En reconèixer el vell ermità va preguntar-li per la filla de la qual feia anys que no havia tingut notícia i fra Garí va confessar el seu crim tot demanant un càstig per la seva acció. El comte, magnànim, va perdonar a qui Déu ja havia perdonat i va demanar fra Garí que l’acompanyés immediatament a Montserrat per recuperar el cadàver de la filla morta i poder enterrar-lo dignament a Barcelona.

Guifré el Pelòs, fra Joan Garí i el seguici reial van partir cap a Montserrat. I aleshores va produir-se el miracle. En procedir a l’exhumació de les restes de Riquilda per endur-se-les a Barcelona van trobar el cos incorrupte de la noia. La llegenda ens diu que la jove havia estat salvada en el darrer moment per la intercessió de la Mare de Déu. Agraïda per la seva vida, la princesa va voler quedar-se per sempre a Montserrat, i el comte, feliç per haver recuperat la seva filla, va ordenar que es construís un monestir de monges, el futur de Santa Cecília de Montserrat, del qual Riquilda en seria la primera abadessa.

Tanmateix, tota aquesta història és llegenda i poc té a veure amb la veritable fundació de Montserrat. En realitat el monestir de Montserrat va ser fundat com a filial del monestir benedictí de Ripoll en el segle XI. I el monestir de Santa Cecília data del segle X. De la mateixa manera, la imatge de la Verge de Montserrat, la famosa Moreneta, data del segle XII.

La història llegendària de fra Joan Garí seria el resultat de l’adaptació d’una vella llegenda siriana popularitzada en l’Europa medieval. La història va popularitzar-se gràcies a les narracions de Pedro de Burgos (1514) i Cristóbal de Virués (1587) en el segle XVI i va ser recuperada per l’escriptor Pere Serra i Postius a començaments del segle XVIII. Amb la Renaixença, la història esdevindria un recurs freqüent de la literatura catalana romàntica gràcies a l’obra de Jacint Verdaguer (Llegenda de Montserrat, 1880) i Joan Maragall (Visions i cants, 1900).

REDO MARTÍ, SALVADOR. Montserrat i el seu entorn. Angle editorial. Col·lecció Indrets (1). Manresa, abril 1996

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/etiqueta/llegendes-medievals/